Excepcionalitat estival

Durant aquestes darreres setmanes, les noves referents a succeïts (que no successos) -generalment macabrosos- augmenten considerablement. En el que portam de creixement sostingut del dia, hem assistit a un parell de tiroteigs (encara hi ha una víctima de bala a l’UCI, en el moment d’escriure aquest paper), unes quantes caigudes des de balcons de diversos establiments turístics (es veu que això de tirar-se pel balcó drogats continua sent un dels esports d’estiu preferits d’una part dels nostres visitants, generalment jóvens), alguna sobredosi (i, en qualsevol cas, algunes aprehensions de quantitats prou considerables de droga), i una còrrua d’accidents de tràfic (que solen implicar persones que donen positiu en diversos tipus d’estupefaents). Tot plegat forma part del nostre panorama d’estiu habitual. De fer part de ser un lloc de turisme de discoteca i de sol i platja (per dir-ho de manera políticament correcte). De moment, de mandanga no en parlarem, perquè, malgrat tots els malgrats, sembla que siga tabú.

Certament, hi ha unes quantes investigacions periodístiques que trob del tot necessàries. Una d’elles faria referència al tensionament del sistema sanitari, a causa del tipus de turisme majoritari a la nostra illa. Em fa l’efecte, des de la distància, que, en qualsevol cas, els recursos esmerçats per passar l’estiu no tenen gaire a veure amb l’augment d’assistència als establiments sanitaris provocats per totes les xacres que hem apuntat al paràgraf anterior (especialment quan tenen remei; si no ja no n’hi ha, intervé la funerària). Amb quins recursos extra compten els nostres hospitals i els nostres centres d’atenció primària, per poder passar l’estiu d’una manera mínimament digna? En quin percentatge augmenten els recursos per fer front a la voràgine que estam descrivint?

L’àmbit sanitari és el primer que ens ve al cap, perquè resulta d’allò més visible. Però no es tracta de l’únic àmbit tensionat per l’eclosió turística. Ben al contrari: n’hi ha molt d’altres d’afectats. Pensem, per exemple, en el trànsit. En quina mesura augmenten els recursos destinats a aconseguir que el trànsit, a la nostra illa, siga mínimament sostenible, i segur? D’on surten, aquests recursos? (Dit entre parèntesi: resulta sorprenent que la idea de disbauxa pugui anar lligada amb el fet de conduir temeràriament. Quan es produeix un desenllaç fatal, no hi ha disbauxa que continuï, si més no per a la víctima).

Crec que ja és hora d’anar analitzar -amb estudis seriosos i ben fets- els costos que impliquen per al conjunt de la població eivissenca el fet de viure d’un determinat tipus de turisme, i el fet de créixer indiscriminadament. Perquè l’erosió del nostre entorn natural, la despesa de recursos o la necessitat de processar més i més deixalles acaba sent cosa nostra, dels que vivim a Eivissa, mentre que entre els visitants sovent hi ha una consciència molt escassa d’allò que provoquen.

He escrit alguna vegada, crec que en aquesta mateixa columna, al voltant de la paradoxa dels rics maleducats. Aquells que tenen més poder adquisitiu, en condicions normals, haurien de ser persones si més no educades. Però no ho són en absolut. Quan els clients dels hotels més luxosos són els que fan més despesa d’aigua, per exemple, estan demostrant manca d’educació (per manca de tacte, per manca d’empatia amb la societat del lloc que visiten). Quan es fan canviar les tovalloles cada dia, o rentar els llençols contínuament demostren tenir la cultura a l’alçada de la soll, i fan venir vergonya aliena. Quan mostren prepotència i manca total d’interès per la societat local fan gala de la seua limitada (i lamentable) educació. Això no tenc clar com es podria compensar, des dels països d’origen, a la societat eivissenca. Però s’hauria de poder estandarditzar d’alguna manera, i exigir compensació per tot allò que hem d’aguantar.

I, finalment, i sense intenció de fer-me pesat, crec que s’hauria d’investigar seriosament el flux de droga que circula per l’illa d’Eivissa. De les noves que ens arriben, em fa l’efecte que només se’n pesca la xocolata del lloro. Estic convençut que si no fos pel tràfic d’estupefaents no assistiríem als espectacles que ens ofereix cada començament d’estiu, amb tot de gent que descriu Eivissa com l’infern, però que ve i torna any rere any com si fos el paradís. Si es vol atacar l’arrel de la major part dels mals d’Eivissa, si volem parodiar les novel·les policíaques franqueses, acabaríem dient: Cherchez la mandanga!n

Suscríbete para seguir leyendo