Bahare Lelahi

La nova no resulta sorprenent, ni inesperada, ni estranya, ni... però colpeix amb la mateixa força que si ho fos. La directora de cinema iraniana Bahare Lelahi ha estat assassinada en una presó iraniana. La nova ens arriba a través de la demanda d’explicacions sobre la seua mort per part de l’Institut del Curtmetratge de la Casa del Cinema Iranià. Segons han dit, en un comunicat recent, la família feia mesos que intentava localitzar-la, perquè, tot i saber que estava detinguda, no podien arribar a treure l’aigua clara d’on la tenien. Finalment, els han confirmat que va morir a la presó. I hi han afegit que la varen enterrar... sense dir res a ningú, ni tan sols als seus pares.

Era la segona vegada que Bahare Lelahi estava detinguda. La primera detenció es va produir arran de les protestes després de la mort de Masha Amini, ara fa dos anys. Al crit de “Dona, Vida, Llibertat” es va produir una autèntica revolta popular, pacífica i massiva, tant al Kurdistan iranià, d’on era Masha, com a la resta de l’Iran. Encara tenim a la retina les manifestacions de dones sense vel, arreu de la República Islàmica. O l’actitud valenta de jóvens que, desafiant el règim, insultaven els clergues pel carrer, tot pegant-los un calbotet que els feia saltar el barret, davant la indignació de la cúpula (i de la resta d’estaments) d’aquella teocràcia terrible.

Masha Amini va morir després de maltractaments per part de la Policia de la Moral, que varen trobar que portava el vel mal posat, i que se li veien massa els cabells. Ja apuntava fa anys la cèlebre Ayan Hirsi Ali que això que les dones mostrin pèl aixeca totes les alarmes entre els teòcrates de diversos països de majoria musulmana. L’obsessió d’aquests teòcrates pels cabells i pel pèl femení en general mereixeria formar part d’algun estudi psicoanalític. Certament. Idò bé, apallissaren la jove kurda i, finalment, no se’n va sortir. Va acabar morint, encara que el règim no ho volgués reconèixer, a causa de la pallissa d’aquest cos policial medieval (que, posteriorment, va ser remodelat -teòricament eliminat, però això no queda mai clar del tot- a causa d’aquest esdeveniment i, sobretot, de la protesta massiva que el va seguir).

Bahare Lelahi va participar activament en les protestes posteriors al vil assassinat de Masha Amini. I ho va fer com tantes valentes dones iranianes: sense vel, amb els cabells a l’aire, cridant ostentosament la seua llibertat i la de les seues companyes. Naturalment, va ser detinguda. Però, en aquells dies de revolta, hi va haver tantes detencions que la gent no cabia a les presons, i el règim es va veure completament desbordat. Supòs que per aquesta causa i no per cap altra de més benèvola, Lelahi només va estar empresonada deu dies. No vull fer càbales sobre com deu ser cada dia d’empresonament en una presó de la República Islàmica de l’Iran. Però bé, deu dies tampoc no ha de constituir una eternitat. Llavors l’amollaren.

Però uns mesos després, com que l’al·lota continuava filmant curts cinematogràfics marcats per la llibertat de criteri i de consciència -i, per tant, no sempre ben païbles pel règim-, va tornar a ser detinguda. Aquesta vegada la pauta ha estat la més habitual entre els dissidents iranians. La varen detenir però no va quedar clar a quina presó havia anat a parar. Els seus pares varen intentar informar-se’n, però, en els primers dies, no hi va haver manera que tenguessin cap resposta. També molt habitual. Després varen intentar fer palanca a través de la Casa del Cine de l’Iran, on Bahare Lelahi era considerada una autèntica personalitat. Tampoc no hi va haver manera de saber res sobre quina era la seua situació.

I així han passat uns quants mesos, des de la segona detenció. Fins que un bon dia, a través d’un fred full oficial, la família de Lelahi i els seus companys de la Casa del Cinema s’assabenten que la directora de cinema iraniana ha mort “misteriosament” a la presó. No se n’especifica la causa. Supòs que acabaran dient que ha estat cosa de malaltia, o similar. No només ha mort, sinó que fa dies que ha mort. I ningú no ho havia comunicat a cap dels seus pròxims. I ha estat enterrada sense informar-ne ni tan sols els seus pares (que encara viuen).

No sé si a través de l’amiga Firuzeh Mahvi aconseguiré de saber què ha passat. Probablement no. Perquè darrere d’aquell règim bestial sempre hi ha una muralla acerada d’hermetisme. Per això, cada vegada que sent allò de “Del Riu fins al Mar”, seguint la voluntat de Hamàs, i veus en contra dels dos estats (Israel i Palestina) al Llevant, em ve un calfred que em recorre tota l’espinada. I ja no em limit a recordar -cosa que aquí no es diu ni s’escriu mai- que les feministes, a Israel, voten Netanyahu, sinó que hi afegesc un element de reflexió: a les últimes eleccions al Parlament europeu, a França, el gruix del moviment feminista ha votat Le Pen. O el seu partit, vaja. Tot plegat no ens obliga a pensar una mica?

Ah! Bahare Lelahi tenia quaranta anys, i una prometedora carrera cinematogràfica al davant.