Així era l’Eivissa de 1956

A final de juliol de 1956 arribava a Eivissa procedent de Barcelona un petit grup de turistes alemanys. Un d’ells era Rudolf Eimke, més conegut per Koni, fotògraf. Durant els seus viatges, Rudolf Wilhelm Hermann Eimke s’havia enamorat de la Mediterrània i va oferir al Col·legi Comunitari de Düsseldorf (Volkshochschule) fer un reportatge sobre Eivissa. El 1955, ell i el seu amic, el periodista Wilhelm Daniel, varen rebre l’encàrrec i tots dos es van posar en contacte amb amics de Daniel que vivien a Barcelona per preparar el recorregut. Així va ser com varen desembarcar a Eivissa procedents de Barcelona, d’on varen sortir el 30 de juliol. Koni viatjà acompanyat de la dona i de la seua filla Andrea, de tan sols 6 anys, nascuda el 29 de maig de 1950. Rudolf havia nascut a Köthen el 6 de maig de 1912 i Theodora Katharina Eimke, la dona, el 26 d’abril de 1917 a Düsseldorf. S’havien casat el 1942. Després de la Segona Guerra Mundial s’havien instal·lat a Düsseldorf, on ell va obrir el seu primer taller i negoci de fotografia el 1949.

L'Eivissa de 1904

Aquell estiu de 1956, el petit grup es va allotjar en la pensió Molí blanc (‘Muli blanc’ tal com constava al rètol de la façana) en una paradisíaca i encara poc urbanitzada platja de Talamanca. Durant la seua estada varen conèixer, entre altres eivissencs, Luis Vázquez i la seua família. L’home regentava el Kiosco Luis a les andanes del Port, davant el moll on arribaven els vaixells. Durant les tres setmanes que varen passar a l’illa, la càmera de Rudolf va immortalitzar racons de Dalt Vila, sa Penya, la Marina i el port, però també varen fer una ruta per Santa Eulària, Portmany, Sant Josep, Sant Jordi i ses Salines. Encara que era ben petita, Andrea Eimke sempre va recordar aquell viatge i 67 anys després va tornar i va cedir aquelles diapositives a l’Arxiu Històric d’Eivissa i Formentera (AHEiF). Tenia clar que les volia donar. Per això, prèviament havia contactat a Terrassa amb una eivissenca, Maria Cardona Frit, que té allà una llibreria. Aquesta és la història de l’exposició que es pot veure durant tot el mes de juny a l’antic Refectori de l’Ajuntament en el 35è aniversari de la inauguració de l’AHEiF i de la creació del primer arxiu fotogràfic de les Pitiusas, l’Arxiu d’Imatge i So Municipal (AISME) que durant aquestes dècades s’ha anat enriquint amb donacions com aquesta. 

L’Eivissa de 1956

Des de 1953 era batle de la ciutat Antoni Guasch Juan. Ho seria fins al 1958. Els tinents de batle eren el professor i director de l’Institut Manuel Sorà Bonet, Albert Prats Cardona i Leandro Matutes Roig. Les competències municipals, sempre sota la fiscalització i el control del governador civil, es gestionaven a través del plenari i de les diferents comissions i juntes municipals, presidides també pel cap de la institució. Per això, el batle presidia també la Junta Municipal d’Ensenyament Primari. Aquell any es crearia la delegació del govern de Madrid per a Eivissa i Formentera.

L’any començava amb una notícia malauradament habitual i que havia tengut lloc els darrers dies de l’any anterior: una jove de 25 anys, Catalina Bonet Torres, havia mort en el part «en aras de la maternidad», com recollia el breu del Diari.

Les escoles i l’educació

El 5 de febrer, en la primera reunió de la Junta Municipal d’Ensenyament Primari d’aquell any, es va acordar donar permís de maternitat (de alumbramiento) a la mestra Cecília Escandell Mayans, tal com establia la Llei d’ensenyament primari, que es remetia a la normativa general, que es remuntava a l’any 1944 i era molt similar a la Llei de 13 de març de 1900 de condicions de treball de dones i infants i on es recollia una llicència de tan sols tres setmanes i un permís per al període de lactància d’una hora de descans dins la jornada laboral, que es podia dividir en dos períodes de mitja hora cada un. Durant la II República el permís passà a ser de 12 setmanes, però això havia durat el que havia durat.

La normativa educativa que regia en aquells anys de règim franquista, era la Ley sobre Educación Primaria de 17 de juliol de 1945, publicada, curiós, el 18 de juliol.

Aquesta llei anunciava entre altres coses que un dels seus objectius era «infundir en el espíritu del alumno el amor y el Servicio a la patria de acuerdo con los principios inspiradores del Movimiento». La llei deia també que l’educació dels infants corresponia a la família, a l’Església i a l’Estat i per delegació, al mestre.

Quant a la llengua que s’havia d’emprar a les aules, l’article 7è deixava clar que era obligatòriament la castellana, condemnant i prohibint la resta de llengües de l’estat: «la lengua española será obligatoria y objeto de cultivo especial». Pel que fa al tipus d’educació, se separava o segregava els alumnes per sexes. També se’ls ensenyaven coses diferents segons si eren nens o nenes. Així, l’article 14è deia: «El Estado, por razones de orden moral y de eficacia pedagógica prescribe la separación de sexos y la formación peculiar de niños y niñas ...».

Aquell any l’Ajuntament de la ciutat va comprar un solar annex al pati de l’escola de sa Graduada que aleshores era grup escolar Jose Antonio (Primo de Rivera, fundador de la Falange) i a més de posar-hi una tanca s’estaven fent obres de millora a l’edifici escolar.

75 anys de la creació del Institut d'Estudis Eivissencs

En una nova reunió de la Junta de final de febrer es va acordar, atès que existia prou matrícula i material, demanar una nova secció de pàrvuls -nens- a sa Graduada, però l’assumpte no es va tractar en el plenari següent i en canvi, sí que es va acordar demanar la creació d’una secció de boixes. Aquell agost s’acordà l’elaboració del cens escolar de boixes per poder aconseguir aquest l’objectiu i el mes següent s’envià una instància a la Direcció General d’Ensenyament Primari sol·licitant aquesta secció. Finalment, l’autorització provisional va arribar el mes de novembre. Per a la seua aprovació definitiva calia demostrar que l’Ajuntament comptava amb el local i amb el material necessari.

A principi d’octubre havia pres possessió de la plaça de mestre propietari provisional de sa Graduada un jove Manuel Asenjo Pineda, en substitució del cessant Pío Cormenzana Cerdà.

Quant a infraestructures educatives en general, segons el Pla Nacional de Construccions Escolars que s’havia de desenvolupar durant el quinquenni 1957-1961, mancaven al municipi 12 escoles i 36 cases per als mestres. Dins la campanya contra l’analfabetisme, es continuaven donant classes als adults que volien aprendre a llegir i escriure.

Pel que fa a l’ensenyament secundari, ja havien començat les obres del nou edifici de l’institut nacional que es diria de Santa Maria, ubicat a l’avinguda d’Ignasi Wallis. Aleshores les classes encara es feien a l’edifici de l’Ajuntament a Dalt Vila. Els arquitectes autors del projecte eren Luis García de la Rasilla i Vicent Benlloch.

El primitiu aeroport

Mentrestant, els caps de la zona aèria de les Balears visitaven l’illa mentre s’informava de l’acord de tots els ajuntaments d’arreglar un terreny per habilitar-hi un aeroport. També hi estaven implicats els principals empresaris de l’illa. Encara que la pista en un primer moment fos de terra, calia comptar com més aviat millor amb un aeroport a l’espera que en el seu moment es poguessin construir les pistes. A ‘Crònica d’una illa’ de José Miguel L. Romero editat per Res Publica, poden conèixer més detalls de la història d’aquesta infraestructura que va implicar un canvi territorial i econòmic tan important.

La visita del ministre d’Obres Públiques

Aquell juliol el comte de Vallellano, ministre d’Obres Públiques, visità Eivissa i Formentera. Per tot arreu onejaven les banderes «nacionales y del Movimiento», tal com recollia la premsa local. Per tot allà on va passar va prometre importants millores, sobretot a Formentera, la principal de les quals era la construcció del port de la Savina. La comitiva visità també el poble i l’església de Sant Josep i la Canal. Al vespre marxà de l’illa a bord del canoner Pizarro en direcció a Mallorca.

La devoció de Lluc a les Pitïuses

Eivissa, «saturada de forasters»

Aquell agost, l’illa ja es trobava saturada segons moltes opinions: «La afluencia turística a nuestra isla ha llegado a su punto culminante este mes de agosto. Muy cerca de los 400 visitantes llegan a diario a nuestro Puerto, lo que ha hecho que Eivissa entera se halle saturada de forasteros, pues hasta en los más apartados y solitarios rincones se encuentran turistas ...». I això que encara no teníem un aeroport en condicions. Per això l’article a Diario de Ibiza continuava assegurant que «estamos seguros que de haber contado Eivissa con las comunicaciones necesarias, la riada turística hubiera sido algo de espanto». Per posar un exemple, el 8 d’agost, dia de Sant Ciríac, havien arribat a l’illa els següents turistes:

Procedents de València: 36 anglesos, 13 francesos i 2 danesos i una xifra total de 171 visitants només al matí. A la tarda havien arribat 196 passatgers, dels quals 126 eren francesos i 8 anglesos.

A Eivissa arribaven personatges de renom internacional com ara els prínceps de Baviera -ho feren a bord del vapor correu Jaume I- i els de Mònaco, que atracaren al Sant Antoni amb el seu iot Deo Juvant II. Feia uns mesos que s’havien casat.

Mentrestant, la revista Newsweek publicava un reportatge sobre illes verges: Madeira, San Miguel, Canàries, Cozumel, Tobago, entre altres, i a la Mediterrània Sardenya, Còrsega, Creta i Ibiza. L’article aclaria que pertanyia a les Balears i que l’illa més grossa de l’arxipèlag, Mallorca, era la que tenia més tràfic turístic i, per això, recomanaven Eivissa.

L’any anterior havia suposat un augment considerable del nombre de turistes arribats a l’illa respecte de 1954. En total, l’any 1955 havia rebut visitants de 49 nacionalitats diferents. Per nombre de visitants els primers eren:

1954 1955

Francesos 2 647 3 969

Espanyols 1482 3 343

Anglesos 2 029 2 638

Alemanys 630 2 139

Segons dades recollides a Diario de Ibiza, l’any 1955 havia arribat a l’illa un total de 14.083 turistes davant els 8.132 de 1954. El creixement més important va ser el del nombre d’alemanys, que es va multiplicar per 3,4 i l’espanyol per sobre del 2,25. Fora Vila s’anunciava al nord de l’illa la pensió Portinatx, un hostal familiar com molts dels negocis que obriren les portes aquells anys.

Eivissa havia obert la porta al boom turístic que esclataria la dècada següent.

Els serveis públics

Aquell any de 1956 l’Ajuntament ja va tenir dificultats per abastir d’aigua a la població durant els mesos de calor. De fet, el nou dipòsit d’aigua que s’estava construint per abastir la ciutat, costaria més del calculat a causa de l’augment dels preus del ciment i del ferro.

Aquell estiu es va inaugurar la casa consistorial de Sant Joan de Labritja. Jaume Marí era el batle del municipi. L’edifici havia d’acollir l’ajuntament, el jutjat municipal i la casa del secretari. Ha estat la seu del consistori fins fa uns anys.

Aquell estiu Vila va aprovar una contribució especial per poder fer el clavegueram de les cases protegides que feia uns mesos havia inaugurat el dictador Franco durant la seua visita oficial a Eivissa l’octubre de 1955. El règim construïa les cases, però eren l’ajuntament i els propietaris els que havien de pagar el clavegueram i altres infraestructures. L’1 de gener de 1956, Diario de Ibiza publicava un gran reportatge recordant el passeig i els actes que varen tenir lloc.

Aleshores els serveis socials municipals, si és que es podien anomenar així, eren molt precaris i els vesins que s’ho podien permetre feien donacions a la bossa pública. Així, aquell estiu l’establiment Can Matà va fer una aportació de 100 pessetes a la bossa de beneficència i a la tardor va ser Vicent Ribas Rafal qui va aportar 150 pessetes. Eivissa comptava amb un nou hospital, situat a l’avinguda d’Espanya, on avui s’aixeca la seu del Consell Insular. Fou construït per la Diputació provincial de les Balears i el doctor Alcántara n’era el cap metge.

Els funcionaris

Al capdavant del petit grup de funcionaris de l’Ajuntament de la ciutat -que exercia de capital de l’illa en assumptes com ara l’adequació de l’aeroport-, es trobava el totpoderós oficial major Josep Tur Riera, més conegut com a Pepet des Sereno. Altres funcionaris eren els guàrdies Joan Riera Marí i Josep Marí Ribas; els porters Fernando Fuster Torres i Josep Torres Cardona; l’auxiliar administratiu Josep Ferrer Torres o el delineant Pere Ferragut Arabí. L’aparellador municipal era Jaume Mauri.

A la primavera s’acordava dotar de saharianes blanques els guàrdies locals i els músics perquè poguessin aguantar millor la calor.

Obres públiques:

L’1 d’abril s’havien inaugurat els nous terrenys que haurien de convertir-se en el primer camp d’esports municipals.

Poc després, a una reunió del plenari municipal de mitjan mes de juny, el batle de Vila va traslladar la petició que havia rebut perquè l’ajuntament compràs un solar per a construir l’edifici d’Hisenda. L’acord mereix ser reproduït:

«...la situación del ayuntamiento no puede atender a las necesidades propias, por lo que los servicios del Estado deben buscarse y comprar los terrenos que necesiten ya que para el Estado no supone agobio económico...». És a dir, que no.

En canvi, la corporació municipal sí que va cedir dos solars a Gas y Electricidad per tal que poguessin aixecar una nova estació elèctrica i es va arreglar el camí de Cas Ferró per facilitar l’accés a la instal·lació.

En la mateixa sessió es varen tractar altres temes com ara la compra d’un terreny al puig des Molins, immediat a l’emplaçament del futur observatori. El solar, propietat d’Antoni Torres Bonet, era de 870 m2 i el preu era de 20.000 pessetes.

Va quedar damunt la taula l’estudi per dur a terme l’obertura de diverses vies a ses Figueretes, zona encara separada de la ciutat. Es va aprovar també una gratificació de 1.000 pessetes al mestre Mariano Torri per donar classes als vesins analfabets que encara abundaven a la ciutat i molt més a la resta de l’illa.

Jutjat un esclau per sodomia a Eivissa

Cultura i oci

A l’illa existien ja nombrosos locals d’oci. Per exemple, a Santa Eulària Ses Parres i a Portmany el Bagatela, Ses Guitarres o Ses Voltes, que s’anunciava com dancing night club o saló de ball. La cultura popular es plantejava com un atractiu turístic. Així, a Sant Miquel de Balansat, la processó del Via Crucis de Setmana Santa amb les dones vestides amb la típica mantellina de dol era immortalitzada per diversos fotògrafs i se celebrava una gran Diada folklòrica anunciada com ‘Cantada al estilo y usanza del país’ amb una exhibició de ball pagès: «auténticas danzas de Eivissa». L’anunci explicava que l’acte seria a càrrec d’una selecció de balladors «...que con tanto éxito actuó en concursos Internacionales y una parejita de niños deleitará a la concurrencia con sus danzas...». Els cantadors eren de Sant Josep i Sant Antoni. Entre ball i ball es feien sonades. La comissió organitzadora convidava a través de la premsa a les autoritats i a la colònia turística estrangera i oferia un servei d’autobús, que a Vila sortia de davant el Bar Domingo, davant el teatre Pereira. A Sant Antoni sortia de davant el bar Escandell.

Aquell any es publicava el darrer poemari de Marià Villangómez, ‘Sonets de Balansat’, que l’any anterior havia aconseguit el premi de poesia de Cantonigròs.

Protagonitzava la vida de l’illa l’activitat d’un capellà carismàtic que tant va treballar amb i per al jovent local. Era el pare Morey Rebassa. Per conèixer la seua història i com l’autoritat eclesiàstica el va fer fora de l’illa cal llegir el llibre que li va dedicar Joan Antoni Torres, editat per Miquel Costa.

La societat cultural i recreativa Ebusus exposava una mostra de 20 obres d’un jove pintor nascut ara fa 100 anys, Francesc Riera Serra.

Després de les festes va sortir publicada a Diario de Ibiza una carta del pintor Ferrer Guasch queixant-se de la pobresa del programa de les festes patronals: «Hace años que nuestras fiestas patronales en su programa civil son de una monotonía y aburrimiento de antología (...) se me objetará la falta de dinero, sabemos la penuria de medios de nuestro ayuntamiento y también el poco espíritu de colaboración por parte de todos cuando de pagar se trata ...» i feia algunes propostes: representacions teatrals a l’aire lliure, concerts, concursos de ball pagès, setmanes de l’esport, sobretot de la mar, etc.

Nous comerços i establiments

Eren nombrosos els comerços familiars que es repartien per la ciutat, especialment a la Marina, tot i que també n’hi havia a sa Penya i a Dalt Vila. El forn de pa de Can Guerra al carrer de Castelar 7, les merceries Navarro, en el cantó del carrer de la Creu amb Castelar, i la de can Clapés; Can Matà, que ja venia jugarois, la botiga de queviures de Can Busquets, can Funoy, can Fèlix Costa, la sastreria Despuig, calçats Ferrer, Can Coll -de materials de construcció-, la ferreteria de Narcís Costa Cirer a la plaça de la Constitució, 12; la joieria de Can Viñets, bars com l’Alhambra, al passeig de s’Alamera, el Metropol, el bar Jaume, propietat de Jaume Valls, el bar Domingo davant el teatre Pereira, el bar Rubió, el bar Mig-Terç (‘Mix-ters’), el bar Oasis a l’aleshores carrer Joan Torres Guasch, el bar-restaurant-pensió Los Caracoles, a les andanes del port, o l’Estrella, el San Juan i l’Sport, que encara continuen donant servei. Empreses com IBIMA, que encara estava al carrer Riambau 1 o can Llambies, davant Santa Creu, i tantes altres.

Aquell any de 1956 varen ser molts els vesins que varen sol·licitar permís municipal per obrir nous establiments i se’ls hi va concedir. Alguns d’ells eren:

-Rafel Tur Costa, l’enyorat artista Gabrielet, vesí del carrer Gaietà Soler número 4, rebia autorització per obrir una botiga d’articles de confecció al número 1 del carrer Guillem de Montgrí, a la Marina. Aquest establiment va romandre obert fins fa uns anys.

-Joan Costa Ferrer, vesí de l’aleshores carrer Joan Torres Guasch, avui de sa Xeringa, també a la Marina, obtenia permís per obrir una botiga de gèneres de punt al mateix carrer.

-Vicent Bonet Tur, vesí de la plaça del Sol número 6, Dalt Vila, era autoritzat a obrir una verduleria al mateix domicili.

-Guillermina Gotaredona Planas va rebre el vistiplau per obrir una botiga de comestibles al número 26 del passeig de s’Alamera de la ciutat.

S’autoritzava també a Manuel Coll Escandell a obrir el restaurant Las Vegas a l’aleshores carrer del Bisbe Cardona, avui del Mar, a la Marina.

-Vicent Juan Marí va demanar permís per obrir un negoci d’elaboració de torrefactes de cafè. El negoci s’havia d’ubicar al número 48 del carrer Major.

Mentrestant es donava de baixa la lleteria que hi havia funcionat fins aleshores al número 23 del carrer de sa Creu, a nom de Concepció Cardona.

Com cada 13 de setembre després de la Guerra Civil, es commemorava amb misses el Dia de los Caídos por Dios y por España en record de la matança del castell el vespre d’aquell diumenge tràgic de 1936. Els morts causats per l’atac dels avions feixistes que havia tengut lloc el matí del mateix dia sobre el port i la Marina rebien el silenci oficial.

Els pressuposts

A principi d’octubre es varen aprovar els pressuposts per a l’any vinent, que sumaven un total de 2 257 012, 23 pessetes. Algunes partides eren:

-Despeses de representació

institucional 35 000 PTA

-Beneficència 12 000

-Assistència social 251 300

-Instrucció pública 160 805

-Obres públiques 325 020

-Vigilància i Seguretat 179 421,63

-Personal i material 256 846,29

-Salubritat i Higiene 163 750

-Imprevistos 10 000

etc.

Mentrestant, la vida i el règim continuaven.

La huella de la Guerra Civil en los templos de Ibiza en imágenes

Suscríbete para seguir leyendo