Nit de foc i de faves (que no fades)

Port a la cartera, la petiteta, la dels canets pel cafè de la màquina, una fava. Està sencera. Se suposa que era un senyal, l’auguri d’un al·lot amb possibles que arribaria a la meua vida. No sé quants anys porta la fava a la cartereta, però del jove que havia d’alegrar-me la vida emocional i econòmicament (he dit alegrar-me, no solucionar-me), ni rastre. Cada vegada que la toc, buscant a les palpentes els 60 cèntims del beuratge que se suposa que és cafè, somric i em pos trista. Les dos coses a la vegada.

Crec en l’auguri d’aquesta fava amb la mateixa fe que en les prediccions de l’horòscop, entre zero i res. Però crec en l’existència d’aquesta fava amb la mateixa devoció que en la bona educació i l’ortografia. Com el testimoni del que ja quasi ni hi és. Quan era petita, cada Nit de Sant Joan la meua güela m’explicava el joc a què jugaven ella i les seues germanes, tots a punt de canviar les entremaliadures infantils per les tardes de festeig. Posaven tres faves sota el llit: una pelada, una a mitges i una sencera. A les fosques, s’ajupien al terra i triaven la primera que empaitassin. Pelada, un al·lot pobre. A mitges, un jove ni pobre ni ric. Sencera, un pretendent amb finques i molts possibles. Record aquelles nits d’infància imitant el joc. Rient amb la güela. Fent trampes per trobar la sencera. I somiant amb prínceps blaus. I el desdeny amb què les vaig anar oblidant amb l’adolescència.

Segurament, anit, cap al·lota va posar les tres faves sota el llit. Segurament, anit, moltes majores varen recordar aquelles revetlles de Sant Joan jugant, rient i fantasiejant amb un futur que, per desgràcia, en la majoria dels casos no va ser tan càlid i plàcid com pensaven quan, a les palpentes, engrapaven, sempre, la fava sencera, després d’acaronar la pelada i la mig nua. No hi crec en l’auguri de la fava, però sí en la força d’allò que ja no hi és, del que perdem, de com allò que hem set durant segles es dilueix. Qui s’enrecordarà, d’aquí a unes dècades, de les tradicions de Sant Joan? No dels foguerons ni dels salts. De les petites històries. Les que passaven entre les parets de casa. Les de les boixes que somiaven engrapar una fava sencera.

Suscríbete para seguir leyendo