Aïda Miró, pintora muralista al Bronx: «La meva missió com a dona i artista és usar l’art com a eina»

És tal la força del cromatime en les obres de l’artista eivissenca Aïda Miró (Eivissa, 1976), que es diu que una vegada l’arc de Sant Martí li va demanar consell sobre com millorar la seva paleta de colors. Fins i tot Photoshop necessita una actualització per poder imitar-la. Els seus colors són vibrants, intensos, potents, enèrgics i expressius. Miró ens obre la seva porta artística i desapareix com el conill blanc d’Alícia al país de les meravelles. Amb curiositat, ens endinsem en el seu món per descobrir com ha creat aquesta carretera entre Eivissa i Nova York, mentre que a nosaltres encara ens costa recórrer les carreteres de Cala Llonga sense marejar-nos.

Què la va portar a començar a pintar grafitis als anys noranta a Eivissa? Es deia que això no era art...

Vaig començar a pintar amb el noi amb qui estava. Ell i els seus amics pintaven al carrer. No teníem gairebé referències del grafiti en aquell moment i havíem d’espavilar-nos amb el poc que hi havia. Vaig començar a estudiar a l’Escola d’Arts d’Eivissa, però pintar al carrer era més divertit: buscar les parets, el moment adequat, pintar sense permís... era tot adrenalina. La veritat és que llavors poc m’importava si era o no era art. 

Ha viscut a llocs com Barcelona, Madrid, Anglaterra, Mèxic, Nova York i Índia. Com han influït aquestes experiències en el seu art?

Viatjar a altres llocs et dona capacitat d’adaptació, una cosa molt important a la vida. On més he après ha estat a Nova York. Suposo que l’ús del color és el que més m’ha influït. M’agrada utilitzar colors forts i cridaners. Llocs i gent plens de color són sempre una gran inspiració.

En una entrevista mencionava que li agrada viatjar per conèixer la gent i les seves històries. Pot compartir alguna història que l’hagi inspirat especialment?

A l’Himàlaia em va impactar molt la vida dels tibetans que vivien a Dharamsala, on vaig estar set mesos. Històries de com van arribar fins al lloc fugint de la repressió que hi ha al Tibet. Feien manifestacions periòdiques amb espelmes i cartells que posaven «Free Tibet». Es cremaven vius en forma de protesta. Això em va impactar moltíssim. A Nova York, històries de tants immigrants que han travessat la frontera per arribar a treballar als Estats Units, deixant familiars i fins i tot fills. Al Bronx, vaig conèixer una dona extraordinària, Lorine Padilla. Ara som grans amigues i és com de la meva família. Lorine va passar per experiències molt dures a la seva vida. L’admiro moltíssim. Les explica amb naturalitat, d’haver-les superat i crescut en elles, no com un trauma. Va passar de viure als carrers amb les colles del Bronx a casar-se amb el líder d’una d’aquestes colles i patir maltractaments durant vint-i-quatre anys. 

On més he après ha estat a Nova York. L'ús dels colors és el que més m'ha influït

Què va significar per vostè rebre una beca de l’Ajuntament del Bronx per al seu projecte de murals de dones? Com va ser aquell temps que va passar allà.

Va significar un reconeixement de la importància de donar visibilitat a les dones, especialment en un barri tan estigmatitzat com és el Bronx. El meu projecte pretén visibilitzar dones del dia a dia. Em van donar dues beques, la primera, l’any 2019, es va pintar el gran mural a la façana d’un edifici del Bronx, on vaig portar a Jerom i Twoflü i vam retratar tres dones del Bronx que representaven la diversitat. Cadascú retratava una. El segon any anava a continuar amb el mateix projecte amb un altre mural, ja que tres retrats no arriben a representar la gran diversitat que hi ha al Bronx. Però el 2020 va ser tot molt complicat i el projecte es va transformar en una sèrie d’entrevistes en vídeo a tretze dones i un retrat a l’oli de cadascuna d’elles. En aquests últims deu anys visc entre Eivissa i Nova York. Abans estava molt més temps allà i des del 2020 hi vaig diversos mesos a l’any, per treball i per projectes artístics, com, per exemple, donar classes de pintura en un centre de gent gran al Bronx.

Aquesta és una faceta vostra poc coneguda. Com definiria aquesta experiència? 

Treballar donant classes de pintura amb la comunitat caribenya del Bronx és un dels treballs educatius més divertits que faig. Solc anar gairebé cada any uns quants mesos a treballar amb ells. M’encanta. Són gent molt divertida. Pintar és una activitat terapèutica i social. Durant les dues hores de classe s’obliden dels seus problemes i s’expressen a través de la pintura.

Què és el que més l’atreu de l’art urbà i els murals? Serà que els museus són cosa ja del passat?

Per res. No crec que els museus siguin cosa del passat, crec que són una cosa molt necessària que encara existeixin. Però crec que l’art urbà ha convertit els carrers en una mena de museus a l’aire lliure, d’un nou art, efímer, accessible per a tothom que transita pels carrers. És un art viu i obert a intervencions constants (des d’intervencions de gent, deteriorament amb el temps, aigua, sol...). El que més m’atreu és el factor sorpresa de trobar-te alguna cosa inesperada en un lloc per on passes, i com es transforma el lloc, amb imatges o simplement amb color.

A Eivissa ha dedicat molt de temps a fer aquests murals enfocats a les pageses eivissenques. Per què elles?

Des que va morir la meva àvia el 2020 és en el que he estat treballant. Després del projecte de pintar retrats de dones del Bronx, va arribar el moment de retre homenatge a la dona de la meva terra. Va ser una necessitat de tornar a connectar amb les meves arrels i amb la meva cultura després de tant temps vivint fora. De venerar els meus avantpassats. Fins i tot vaig començar a estudiar català, que el tenia una mica oblidat. I també vaig començar a fer fotos per tenir referències per pintar sobre això. No m’agrada utilitzar fotos de ningú. A través de Susi, de Puig d’en Valls, vaig començar a fer-li fotos vestint-se abans de ballar, a casa seva, amb la seva mare. Després em va portar amb les artesanes i altres integrants de la Colla de l’Horta de Jesús, on vaig començar a anar a assajar per aprendre com és el ball pagès, per entendre’l des de dins. 

El seu art busca reivindicar la importància del paper de la dona a la societat. Què la va motivar a centrar-se en les dones?

Crec que tots sabem quants anys s’ha silenciat el paper de la dona dins la societat, i més a l’art, on se l’ha menyspreat i infravalorat. Em sembla una injustícia social molt gran i és una cosa que encara es continua lluitant en molts llocs. Com a dona i artista sento que aquesta és la meva missió: utilitzar l’art com a eina. Dones d’ara, empoderades, fortes, modernes, capaces de fer moltes coses que les seves avantpassades no van poder.

Com veu l’evolució del seu art en els pròxims anys? Cap a on es dirigeix?

Penso continuar amb el que estic treballant. Veurem on em porta. Tant de bo a molts altres llocs del món, ja que sóc un cul inquiet i no m’agrada quedar-me només en un lloc. M’agradaria que es conegués la cultura i el folklore eivissenc a tot el món. Eivissa no només és festa.

Com a dona i artista sento que aquesta és la meva missió: utilitzar l'art com a eina

Com pinta la situació de l’art a Eivissa?

M’agradaria que tingués molts més espais dedicats a l’exposició d’obres, sobretot per als artistes de l’illa. També més unió entre ells, i que junts es generés un gran moviment artístic.