Supersticions a Eivissa: on són i com actuar davant d'elles

«Des que el món és món, l’home ha sentit sempre atracció per allò sobrenatural. La superstició va a la recerca del meravellós. Eivissa n’és una clara mostra i compta en el seu variadíssim folklore amb una dosi més que respectable de supersticions». Aquestes van ser les paraules i impressions del folklorista i escriptor Joan Castelló Guasch d’algunes de les moltes supersticions eivissenques que va recopilar. Anteriorment, també ho va fer Isidor Macabich i Llobet, recollits en dos volums titulats ‘Costumbrisme’.

«L’eivissenc és molt supersticiós», deia per altra banda l’Arxiduc Lluís Salvador després de visitar Eivissa a finals del segle XIX. Més enllà va anar la sorpresa de l’arxiduc després de comprovar que no només es limitava a oracions o rituals que porten la bona sort i espanten la mala, sinó com d’aquestes creences s’han creat històries, relats i mites que cavalquen entre la realitat i l’imaginari per mitjà de la tradició oral. 

Memoria de la isla: Creencias y supersticiones marineras

Què hi ha de veritat en tot això? Hi ha proves reals que justifiquin l’origen d’aquestes supersticions? Quines són les creences menys conegudes? A hores de la Nit de Sant Joan, s’obre el portal a l’altre món amb certa curiositat i respecte ja que, com deia H.P. Lovecraft: «Les més antiga i més forta emoció de la humanitat és la por, i el més antic i el més fort tipus de por és la por a allò desconegut».

Bruixes i ‘First Dates’

Si els vius tenim els nostres llocs preferits per anar a gaudir d’una paella, els fantasmes tenen també el dret a aparèixer en el seu lloc favorit, i aquest era es Sitis. Estava situat a l’esquerra del Rastrillo, just al peu del baluard de Santa Llúcia dins la capital d’Eivissa. Hi ha testimonis presencials que en donen fe de la seva aparició en alguns diaris de 1952. Una història semblant va ocórrer al costat del Portal Nou, on s’aparegué un d’aquests fantasmes a un home molt bregat, que es va posar ràpidament a l’aguait i, armat amb dues pistoles, l’encanonà: «Qui ets? Parla o dispar». Del fantasma només va obtenir un breu: «Deixa fer qui fa». Al matí següent, l’enterraven.

Pel que fa a l’amor, en aquella època encara no existia el programa ‘First Dates’ per trobar parella, però això no va ser un problema amb el conegut «donar mal bocí», un aliment amb el qual s’aconseguia que una persona que no tenia gaire afecte per una altra s’enamorés mitjançant aquest menjar. Es sol dir que era una mescla d’ossos de cap d’ase i de ca, picats dins un morter i pastats dins un bescuit que es dona a aquella persona que volien enamorar. Només en tastar-lo una mica, ja es començava a anar «allenquit». Això volia dir dues coses: que l’enamorament s’estava produint i que Carlos Sobera es trobaria a l’atur.

«Donar mal bocí», L’ aliment que servia per enamorar algú si els bombons fallaven

Un altre personatge mitològic i fascinant eren les bruixes. Se les temia molt, especialment a la pagesia, on les cases es protegien d’elles i dels mals esperits pintant creus blanques a les parets exteriors, però també s’hi acudien buscant remeis variats. Les «bruixes dolentes» dominaven l’art de les paraules màgiques, la nigromància i algunes podien comunicar-se amb els morts. Sembla ser que algunes d’elles no van estudiar al col·legi de Hogwarts, ja que solien viatjar en remolins de vent. Per això, en veure’n un, se’ls apedregava o disparava, dient en veu alta: «Remolí, remolí, vés-te’n d’aquí, em cago en sa mare que et va parir».  

Però, segur que era només una creença? Segons un expedient del Sant Ofici de 1775, que va treure a la llum l’historiador Joan Marí Cardona, un home assegura haver vist, en una nit de tempesta, un aquelarre a la Marina d’Eivissa. Per sort, a les Pitiüses no es va executar a ningú, però sí que el Sant Ofici va obrir diferents expedients contra dones i homes als segles XVII i XVIII acusats de bruixeria. Entre ells, el 1627, Miquel Roselló va ser acusat de lliurar a Josep Ferrer un trosset de «coramida», o pedra d’imant, per conquistar la dona que volia. També el 1630, a Joan Roselló, se li va atribuir la maligna facultat de fulminar totes les gallines d’un galliner sense ni tan sols tocar-les. Certes o no aquestes històries, algunes persones asseguren, avui dia, albirar bruixots i bruixes aparèixer en determinats esdeveniments molts concrets, normalment durant la Nit de Nadal i en casa dels pares de la teva parella, amb comentaris esgarrifosos com «l’altre noi que tenies era més simpàtic».  

Mites en la Nit de Sant Joan

La Nit de Sant Joan és, possiblement, la nit màgica per excel·lència. Felip Cirer, estudiós de la llengua i dels costums eivissencs, comparteix algunes de les supersticions i creences lligades a aquesta nit. Primer de tot, accentua la peculiaritat que existeix a Eivissa sobre aquest tema, pel fet de trobar-se geogràficament molt aïllada, i que ha ocasionat que «tot es mantingui més tradicional que mai i, per tant, diferent. La llengua i costums són més arcaics que en altres territoris». 

Una d’aquestes peculiars costums era que les joves fadrines, durant aquella mateixa nit, dipositaven tres faves sota el coixí: una sencera, una cellada i una pelada, per conèixer la posició econòmica del seu futur espòs. Al matí, en despertar-se, posaven la mà sota el coixí i en treien una. «Si sortia la fava pelada, tindria un marit pobre. Si estava cellada, corrent. I si era la fava sencera, seria un home ric», explica Cirer. També era costum a la matinada tirar un poal d’aigua a un camí que fes forca, és a dir, una cruïlla amb quatre camins. Es creia que el primer home que passés per allà seria el seu marit.

«L’ aïllament d’Eivissa va ocasionar que tinguem uns costums diferents», explica Cirer

És sabut que la nit màgica de Sant Joan està estretament lligada amb el calendari agrícola i el solstici d’estiu. Era un esdeveniment propi, ja que era quan s’acabaven les feines del camp. Per tant, era una bona ocasió per a què es trobessin els veïns i veïnes vora la mar per «remullar-se i fer una mica de festa», afegeix Cirer. 

D’aquesta relació amb el món agrícola, Cirer destaca com a molt important en la cultura eivissenca el canvi de mijoral a les finques, tracte que, recorda, es feia oralment. Abans de fer el canvi, i per Nadal, l’amo havia de donar el desavís al treballador. Si no et cridava, estaves salvat, al menys, per un any més, però si et cridava, i sempre davant d’un testimoni, sabies que el dia de Sant Joan havies de deixar la finca «bé perquè no estava content amb la manera com treballava, bé perquè havia trobat un altre».

L’encesa de foguerons i saltar per sobre de les flames per eliminar les males idees i allunyar els dimonis es feia també abans com ara, sent una estampa reconeixible en qualsevol platja de les Pitiüses.  

Per sort, i gràcies a la cultura, la societat eivissenca ha progressat en els últims temps. Abans «et trobaves amb un geperut i creies que et donava mala sort. Avui dia ja no és així», riu Cirer.

Per últim, a la pregunta de quina és la superstició que més li agrada, respón que és el fameliar ja que és «la més divertida de totes». És retratat amb forma d’ésser humà, molt petit, amb el cap molt gran i cames i bracets minúsculs. Una vegada que sortia de l’ampolla demanava «feina o menjar», i no parava si el pagés no li acabava donant una de les dues coses.

Barruguets, follets, pastorells, cuques i llembres, remeis,… Són moltes les supersticions que formen part del pensament col·lectiu. És per aquesta raó que encara sentim una suor freda quan vessem sal o oli, fem rodar una cadira sobre una de les seves potes, sembrem esqueixos de moniato dins d’un corn o col·loquem els llits en direcció al cementeri parroquial. Per altra banda, ens podem sentir afortunats si encara trobem una sargantana de dues cues o cridem el mateix diumenge per reservar al nostre restaurant preferit i... tenim lloc.