Dos anys després de signats els tractats d´Utrecht i Rastatt (març i abril de 1713) l´estol borbònic es va fer visible davant les costes d´Eivissa i Formentera. El desembarcament del nou governador (Daniel O´Sullivan Bear), representant a les illes del rei nascut a Versalles, Felip V, va tenir conseqüències immediates, com la intervenció de totes les institucions de govern local -la Universitat i els seus diferents organismes-, l´Administració de justícia i el militar. Va ser especialment sentida la confiscació de la indústria salinera «por justo derecho de conquista».
Els documents d´Utrecht foren signats per bona part dels representants de tots els Estats que havien intervengut en els dos bàndols enfrontats en la Guerra de Successió al tron hispànic. D´una banda foren els anomenats Aliats o membres de la Gran Aliança de La Haia: l´Imperi Romanogermànic (Àustria i Alemanya), Anglaterra, Holanda, Portugal, Brandenburg i el Ducat de Savoia, que canvià de bàndol el 1703. I de l´altra les Dues Corones: França i Castella, amb Màntua, Mòdena, Savoia (fins 1703), Hongria, Baviera, Milà, Nàpols i Sícília. A Utrecht també foren presents un llegat papal i enviats de les repúbliques de Gènova i Venècia, i dels ducats de Lorena, Toscana i Mòdena.
Les reunions se celebraren a l´Ajuntament d´Utrecht. Els plenipotenciaris espanyols foren Francisco de Paula Téllez, duc d´Osuna; el comte de Bergeick, ministre de la Guerra i superintendent de finances dels Països Baixos, i Isidro Casado de Acevedo y Rosales, marquès de Monteleón.
Els síndics o enviats per la corona borbònica s´havien de moure en les negociacions dins del que estipulaven unes instruccions escrites i signades per Felip V el desembre de 1711.
Aquelles instruccions es conserven a l´Archivo Histórico Nacional de Madrid. S´hi pot llegir que havien de defensar certs dominis de la corona «palm a palm» però sempre procurant «que França perdi el menys possible». Tenien indicació de salvaguardar l´Espanya peninsular amb les illes mediterrànies i atlàntiques, les Índies i els regnes de Nàpols i de Sicília. En cas d´haver de cedir, podien prescindir de Milà, ocupat pels austríacs i finalment lliurat als Savoia, i l´illa de Jamaica, que ja estava ocupada pels anglesos. També havien d´evitar obrir el comerç amb les Índies a altres potències, especialment anglesos i holandesos. D´altra banda, els furs catalans, deia específicament el document, no serien respectats ni mantenguts baix de cap concepte.
Els catalans, mentrestant, suportaven una guerra que desgastava profundament tots dos bàndols però especialment el seu, ja que les operacions es feien sobre el seu territori, a costa de collites, riqueses i jovent, reclutat pels exèrcits.
El tractat d´Utrecht significà que el rei Carles III d´Àustria, en qui havien dipositat l´esperança del manteniment dels seus usos i costums, signà la pau amb l´enemic francès i castellà que ocupava bona part de Catalunya.
Carles III, que era emperador del Sacre Imperi Romanogermànic des de 1711, envià una carta al Consell de Cent de Barcelona l´abril de 1713 en què explicava les seues raons de l´acceptació de l´armistici d´Utrecht: «Si yo crehese que con el sacrificio de mis tropas pudiera aliviar vuestro desconsuelo, no tiene la menor duda que lo haría, pero perderlas para perderos más, no creho seya medio que aconseja vuestra prudencia». Les tropes austríaques, doncs, abandonaren Catalunya i les Illes i el front de guerra català quedà només defensat per la gent de la terra, amb l´ajuda des de les Balears de queviures, vaixells, municions i homes en unes quantitats que estan encara per estudiar.
Pèrdua de privilegis i altres coses
A Utrecht, els anglesos procuraren no desemparar del tot els catalans. Potser intentaven netejar-se la consciència després d´haver retirat el seu suport a Carles III el setembre de 1712 i abandonat la guerra: «Visto que la reina de la Gran Bretanya no cesa de instar con suma eficacia para que todos los habitadores del principado de Cataluña (...) conserven ilesos e intactos sus antiguos privilegios». Els catalans perderen els privilegis per l´obstinació de Felip V, que lluità més contra ells que no va fer per defensar Menorca o Gibraltar, penya que encara ploren els seus.
Aquest rei francès deixà anar, però, moltes altres coses per tal de treure de la guerra els aliats britànics i alemanys i mantenir subjecta Catalunya: Nàpols, Sicília, Sardenya, Milà, els Països Baixos, Gibraltar i Menorca; a més de privilegis comercials, entre ells el del monopoli del tràfic d´esclaus amb Amèrica.
Potser era una advertència dels temps o que realment no tot ha canviat tant, però el mencionat Duc d´Osuna es preocupà molt del luxe de la carrossa amb què s´havia de presentar a les reunions d´Utrecht (se´n conserva un dibuix); fins i tot se´l va advertir des de la cort que gastava massa diners. El marquès de Monteleón havia pactat amb els anglesos una renda vitalícia per a la seua filla... I un dels cavalls de batalla dels plenipotenciaris espanyols va ser aconseguir una altra bona renda i sucosa per a la princesa dels Ursins, Marie-Anne de la Trémoille, segons es diu, amant de Sa Majestat Felip V. Tot, idò, normal.
