Daniela Díez ‘Chenta’, il·lustradora i dissenyadora gràfica: «Hi ha un cert misticisme en veure una obra d’art penjada»

De mare eivissenca i pare madrileny, Daniela Díez, Chenta, viu entre aquests dos llocs. Aquí treballa amb un dels dissenyadors més coneguts de l’illa, Marcos Torres, i allà per a marques, editorials, projectes musicals... Fins el 19 de juliol es pot veure la seua obra més lliure i inspiradora a l’entrada de l’hotel Paradiso, de Cala de Bou, on exposa ‘Rest’, una mostra on reflexiona i convida a reflexionar sobre les presses i la necessitat de, de tant en tant, parar.

Hi ha cap frontera entre la Chenta il·lustradora i la Chenta dissenyadora gràfica?

Sí, per mi sí. Tot i que siguin dos disciplines que es complementen, per mi, sí. Quan treball amb coses més de disseny gràfic o de branding, que no necessiten il·lustració, els patrons i les fonts d’inspiració són unes altres. Intent fer coses molt netes, disseny de retícula, tirant cap a la Bauhaus, fins i tot. I amb la il·lustració sóc més colorista, més lliure. És diferent, però, en complementar-se, quan al disseny gràfic li pos la cirereta de la il·lustració funciona molt bé.

En quin moment es troba el disseny gràfic? Hi ha qui diu que els anys 90 varen ser els millors i qui pensa que ara estam millor.

Estaria d’acord amb què abans molava més! Veus la gràfica i la cartelleria, no només d’Eivissa, sinó en general, d’aquella època i hi ha molt de color, diversitat, creativitat… Ara passeig i veig els cartells de les discoteques de l’illa i, si t’atures i t’hi fixes, més d’un i de dos estan fets amb intel·ligència artificial. Se nota molt. I ja a nivell de composició i d’imatge no els hi trob tanta gràcia. Són més aviat fosquets… No diré que estam en un mal moment, també s’estan fent coses increïbles, però sí que ara està tot una mica vulnerat amb la IA.

Tothom creu que pot ser dissenyador gràfic.

Així és. I ara amb la IA encara més. Tinc clients potencials que me contacten i no són conscients del que repercuteix en la nostra professió aquest fet. Gent que truca i te diu que ho poden fer ells, amb Canva o altres programes amateurs. No em pots dir això! Entenc que gent que no està familiaritzada amb l’ofici no li dona valor i creu que s’ho fan ells mateixos ràpid i ja. Però afecta a la qualitat dels projectes. I vulnera el nostre treball.

Exposes per primer cop la teua feina d’il·lustració a Eivissa. Per què ara? Com has trigat tant?

Estic contenta de fer-ho ara. Port un parell d’anys vivint de la il·lustració. Abans vivia del disseny gràfic i feia algun encàrrec puntual d’il·lustració i ara està sent més aviat al revés. La veritat és que com sempre faig encàrrecs d’il·lustració omplo el meu temps fent il·lustracions per a projectes concrets, però no m’havia detingut encara a crear un conjunt que compartissin un concepte comú i que poguessin exposar-se així. Per què ara? No sabria què dir-te. A més, el concepte del projecte m’ha sortit de dins. Aquesta necessitat de transmetre aquesta pausa dins d’aquest accelerament que portam tots.

Pausa… És un concepte utòpic.

Totalment. Més que pausa com a tal, d’aturar i deixar-ho tot, faig referència a la contemplació, estar present… Ara, tant amb les xarxes, la IA, la telefeina… És un frenesí que ens està fent embogir. Vol ser una crida. En el cas del processos creatius, per exemple, amb la IA, s’està anulant aquest procés. Volem una cosa i la volem ja. No hi ha un anar endavant, endarrera, mirar amb perspectiva, plantejar-te si seguir o aturar… És una mica una al·lusió a la pausa general. A ser conscient, prendre’s un respir, treure el cap i mirar on estàs, què passa…

Per què ens costa tant aturar? Tu saps fer-ho?

No, som molt cul remena. Se’m dona molt malament avorrir-me. No em veig a casa avorrint-me. No sé fer-ho i és necessari.

No t’has avorrit mai?

Molt poques, diria. La meua forma d’aturar, relaxar la ment, és passejar. Si estic a Eivissa, millor que a Madrid, vaig a la muntanya, la platja, la badia… Em dona la vida. A Madrid, encara que estigui al mig de la ciutat, m’agrada molt anar fixant-me en els petits detalls: com li dona la llum a un edifici… Sona cursi, però són coses que m’encanten. Quan vaig caminant no m’agrada anar amb el mòbil. És quan atur. Però avorrir-me no. La meua mare i el meu al-lot sempre em diuen que hauria d’aturar, però no puc. No me surt. Fer l’exposició ha estat molt bé, en aquest sentit. A l’hora de plantejar les il·lustracions he hagut d’aturar i prendre una mica d’espai. Mai no havia fet una exposició i ha set un procés lent, de pensar-ho bé. Ha set polit.

En què estàs ara?

Ara mateix estic treballant a l’estudi de Marcos Torres, molt contenta perquè estic treballant disseny, branding, però també perquè a quasi tots els projectes que portam puc introduir il·lustració. És molt creatiu. No ens avorrim mai. I pel meu costat sempre tinc altres projectes: il·lustracions per portades dels menús de restaurants, a Madrid treballo per projectes musicals, portades de discos. Sempre que acab un encàrrec tinc sort i passa poc temps fins que arriba una altra feina.

I en les teues il·lustracions? 

Tinc moltes idees, però no tinc una amb la que ja estigui. Tinc diverses idees i, sobretot, el llibre. És un projecte que em ve molt de gust fer, perquè m’encanta el guió. Fer una novel·leta gràfica seria brutal. I a nivell de portfoli, per mostrar el que fas, és una cosa molt completa. No tinc res en marxa, però moltes coses al tinter esperant sortir.

Estan totes les idees desitjant sortir.

Totalment. «Em toca a mi!». «Fes-me cas!». És curiós que totes acaben sortint quan els toca, en el seu moment. Quan un projecte veu la llum és que era el seu moment.

Quants cops has anat a veure la mostra?

Doncs la vaig inaugurar un divendres i vaig haver de marxar a Madrid. En el moment que torni, hi tornaré. Amb calma, que el dia de la inauguració sempre hi ha giro. Aniré a veure-la durant tot el mes. Estaré per allà de tant en tant, per si algú vol que li expliqui alguna cosa.

Canvien molt les il·lustracions quan les veus en una paret?

Guau! Sí. L’estàvem muntant Marcos i jo. Vam col·locar la primera i ens en vam allunyar per veure si estava bé, torta… I em van venir unes ganes de plorar… No m’ho esperava per res. Però la vaig veure i… Hi ha cert misticisme, quan ja la veus enmarcada, penjada… A més són grans, amb un marc potent, i penjades guanyen cos. Es converteixen en una altra cosa.

Es fan grans.

Així és. Passa com amb la música, que també en faig i, a més, el meu al·lot és músic, i diu que quan fas una cançó i l’amolles ja deixa de ser teua, qui l’escolti pensarà i farà amb ella el que vulgui. Doncs amb les il·lustracions passa el mateix. Qui vagi a l’exposició i les vegi pensarà i reaccionarà com senti.

També cantes… Taral·lareges quan dibuixes?

La realitat és que no, prou tinc amb estar concentrada dibuixant. Sempre treball amb música de fons i potser canturreig, però no cant, tota l’energia se’n va al dibuix.

Suscríbete para seguir leyendo