Els llibres de Juraria són els llibres d´actes o llibres d´acords dels jurats o representants de la Universitat d´Eivissa i Formentera, òrgan de govern local que dirigí les Pitiüses des de poc després de la conquesta catalana (1235) fins a l´aplicació del Decret de Nova Planta (1724). Aquests llibres són importantíssims per conèixer de primera mà com era l´Eivissa i Formentera d´aquells temps. El llibre de Juraria de 1652-1653, a més d´incloure nombroses cartes signades per Felip IV, recull tots els acords presos al voltant de l´epidèmia que assolà Eivissa l´any 1652. La de 1652 no ha set l´única que varen patir les Pitiüses. De fet, Formentera es despoblà en el segle XIV a causa de la pesta negra ocorreguda a mitjan segle. Epidèmies, fam i altres calamitats assolaren l´Europa continental i insular al llarg de tota l´edat mitjana i moderna. Diferents manifestacions de la pesta castigaren i minvaren la població al llarg dels segles. D´aquell temps ve també la devoció secular que ha tengut la població illenca a Sant Roc: segons la tradició va ser després d´una processó celebrada el 16 d´agost, dia del sant, que la malaltia va començar a minvar. Ara bé, la Universitat manifestava que l´illa era lliure del mal a partir del 8 de setembre, dia de la nativitat de la mare de Déu. Des d´aquell dia només havien mort cinc persones. No podem donar una data segura del final de l´epidèmia, però sembla més aviat que l´optimisme dels jurats era forçat per la urgent necessitat de reobrir el port al comerç i a l´arribada de blat per a la població. En qualsevol cas, en una carta d´un eclesiàstic de data 21 d´octubre ja es menciona la fi del contagi.
La pesta bubònica o tifus africà suposà una de les més grans calamitats que ha patit l´illa -n´ha patit i en segueix patint-. L´epidèmia havia tingut més d´un rebrot durant la centúria anterior i la primera meitat de segle, però va ser durant l´any 1652 quan va assolir el seu punt més àlgid. Llegint el llibre d´actes de la Universitat d´aquell any podem fer-nos una idea molt aproximada del que va suposar per als eivissencs. Feim un resum de tot el que ens diuen els documents del Llibre de juraria d´aquell any:
Una vegada arribat la malaltia a l´illa la Universitat va crear la Comissió del contagi, integrada pels principals càrrecs, civils, militars i eclesiàstics. Després, s´acordaren les primeres mesures:
1.- S´elegia l´església i convent de Nostra Senyora de Jesús com a hospital per a la curació dels malalts de la majoria de la població (poc després s´acordaria que els illencs més principals, tant civils com militars, fossin curats a una casa de Dalt Vila. L´hospital de Jesús quedava per a la gent «comuna i ordinària», és a dir, la gent del poble. Si algun membre del braç superior o del braç militar volia instal·lar-se en les seues possessions per curar-se i tenir allí millor comoditat per a ell i la seua família, ho podia fer mentre no sortís sense permís i només es comunicàs amb les persones del seu servei. Ara bé, si es quedaven voluntàriament a les seues propietats havien d´assumir els costos del tractament.
2.- En les cases on hi hagués algun malalt, la resta de la família, tot i estar sana, havia d´abandonar la Vila per fer la quarantena.
3.- La Universitat compraria dos esclaus més per fer tot el necessari donat que «en los que ha comprats no ni ha prou». Més endavant en compraria més.
4.- Compra d´un cavall per al doctor en medicina ja que aleshores treballava sense ajut i per tal de facilitar-li els viatges a l´hospital de Jesús i per a les visites que tingués que realitzar als malalts.
5.- S´acordava també la compra de dos ases per transportar els malalts a l´hospital.
6.- S´havien d´instal·lar així mateix dos guàrdies, un eclesiàstic i l´altre secular, a cada porta de la Real força, perquè no tan sols no deixassin entrar ningú que hagués sortit fora a fer quarantena sinó que tampoc podia entrar cap roba dels malalts.
Una setmana després d´aquesta primera tanda d´acords, la Universitat decidia, en una segona, comprar més esclaus al temps que assumia l´obligació de fer front a les despeses d´atenció de totes aquelles persones pobres que no es poguessin permetre el tractament: que «la present Universitat gaste en tots lo que los sera neçessari en donarlos sustento y lo demes que convindra». Ara bé, els pobres gentilhomes devien reintegrar la inversió feta en la seua curació («...lo que verament constara haver gastat per aquells...»).
Per fer les feines més desagradables -netejar i atendre els malalts, transportar-los, cremar les robes i els cossos, inhumar els cadàvers etc- es compraren esclaus. Gràcies al Llibre de juraria de 1652 - 1653 que comentam avui, sabem els noms d´alguns d´ells: Jusa, Barek, Hiza, Alí, Amet, Pere, Pedro Luis, Francesc (propietat de Francesc Balansat i a qui li varen expropiar), etc. Fins i tot, un d´ells va merèixer el reconeixement especial dels jurats per la seua dedicació i entrega. Es deia Antoni Gaspar. Però tot i les precaucions per salvar les persones més destacades de l´illa, la major part dels càrrecs de la Universitat varen ser renovats perquè els seus titulars havien mort víctimes del contagi. Molts dels oficials encarregats de la gestió de ses Salines i de l´extracció i venda de la sal varen caure també per mor de l´epidèmia.
Mentrestant, tot i que molts aspectes de la gestió pública quedaren paralitzats -es va tancar el port, es va paralitzar la venda de la sal amb el que això suposava per a la subsistència diària, etc-, la vida continuava i de tant en tant es produïa un atac corsari a les nostres terres com el que va tenir lloc a Cala Vedella on els moros prengueren uns vaixells amb 27 o 28 mariners. Els patrons saltaren a terra i demanaren a la Universitat ajuda per menjar, robes i diners a fi de poder subsistir mentre aconseguien un altre embarcació i llicència per tornar a les seues cases.
L´epidèmia afectà sobretot a la Real força d´Eivissa, degut principalment a la concentració de la població i a les condicions d´insalubritat de cases i carrers: dels 711 morts, 523 eren de la Vila, principalment del barri més modest i densament habitat, la vila d´Avall, la zona més pròxima al Portal Nou. La part menys castigada va ser el quartó de Portmany, amb tan sols 4 morts comptabilitzats. En total, 711 morts, segons els comptes de la Universitat. Era al voltant del 7% de la població illenca, integrada per més de 9.000 persones.
Temps després del contagi, la Universitat i el governador intentaren repoblar la Vila amb el trasllat de gent del camp. El record de la pesta i el temor a una nova desgràcia continuaren vius en la memòria dels illencs durant molt de temps.
