Respectar, restaurar i regenerar

El Parlament Europeu ha aprovat una llei de restauració dels ecosistemes molt ambiciosa, que preveu restaurar el 20% dels ecosistemes degradats pel 2030 i la seva totalitat pel 2050. Hi ha dubtes raonables de com s’aplicarà. La llei arriba quan fa poc que l’executiu de von der Leyen ha reculat en polítiques de fertilitzants i pesticides. Vaig dir aleshores i mantinc ara que les protestes dels pagesos tenen fonament, però que la solució no pot ser fer marxa enrere a la primera de mesures raonables i necessàries en matèria de política climàtica i ambiental. 

Per a mi és obvi que si hi ha discrepàncies insalvables entre la pagesia i els ambientalistes és que o falla la comunicació o que hi ha errors forçats, segurament per cada part. Si els ajuts al sector agrari no es justifiquen en termes de manteniment de la biodiversitat, defensa del paisatge i seguretat alimentària, té mala justificació tractar de manera diferent a un sector que rep ajuts estructurals que als altres que no en reben. 

Cada vegada que surt el tema de l’habitatge, els campaments i les caravanes a Eivissa, pens per exemple que entre Almeria i Huelva, dues de les zones de producció d’hortalissa i fruita més importants d’Europa malviuen en campaments milers de temporers africans en condicions absolutament indignes. Si els propietaris d’aquestes explotacions reben ajudes públiques comunitàries pagades amb els nostres impostos, a qui s’està beneficiant? Els treballadors cobren, però també cobrarien que si en lloc de venir compràssim les pebreres cultivades al seu país. Els aqüífers i la terra que resta sota el mar de plàstic no estan en gaire bon estat. Però algú s’hi forra. 

Però tornem a la regeneració. Hi ha dos raons per defensar la gestió correcta del capital natural. Un és que la biodiversitat i el capital natural —els boscos, els aqüífers, les platges, els animals i plantes, els ecosistemes en general— proporcionen serveis bàsics per a la vida humana. Alguns d’aquests serveis, com l’aire net, l’aigua clara i la biodiversitat, són difícils de quantificar, però existeixen i s’han de valorar. 

El segon argument és purament comptable i molt fàcil d’entendre per a qualsevol que sàpiga la diferència entre un compte de resultats i un balanç. Imaginem una família que té un bosc amb 1000 arbres que creixen un 5% anual. Si es tallen 50 arbres cada any, el bosc es regenera de manera natural i la família pot anar tallant i venent 50 arbres cada any, per sempre. Si tallen menys de 50 arbres cada any, el bosc creixerà i creixerà i es pot arribar a convertir en una selva, complicant-ne l’explotació. Però si tallen més de 50 arbres cada any, a curt termini semblarà que estan guanyant més, però en pocs anys el bosc s’extingirà i el negoci de la fusta s’haurà acabat.

Els ingressos de la venda de la fusta menys els costos de tallar-la són el compte d’explotació, els beneficis anuals que van fent rica la família que talla arbres. Però s’ha de tenir en compte el balanç patrimonial: quants arbres hi ha per seguir generant negoci en el futur. Ara canviïn arbres per territori, aigua, etc. i l’argument és el mateix. Si es compta bé, resulta que una part de l’enriquiment és aparent. Ve de consumir capital natural per sobre de la possibilitat de regenerar-lo. 

Un exemple palmari —i que surt a documents de l’Agència Europea de Medi Ambient— de recurs mal gestionat a la Mediterrània és la posidònia. Atacada per la contaminació de l’aigua i destrossada per l’abús d’embarcacions que l’arranquen fondejant-hi a sobre, la qualitat de l’aigua se’n ressent. A les platges, si la posidònia seca es retira malament, les dunes i les platges perden la seua protecció natural. El de la posidònia és un exemple clar de les dues raons per gestionar econòmicament amb seny el capital natural.

A Eivissa la gestió dels recursos naturals s’ha portat al paroxisme. Tot en nom dels sous. Dels sous d’avui, sense pensar en demà. Un conegut meu té una religió que li impedeix anar a la platja d’abril a octubre, però quan els seus fills eren petits i per alguna raó no tenia més remei que anar-hi i es trobava coneguts estirats dalt les tovalloles o jugant a pales els deia “us hauria de fer vergonya, aquí estirats tapant ses vistes des senyors i ocupant s’arena des que hem d’agrair que no hàgim de menjar garroves i cagallons”. 

Ara a una punta del port d’Eivissa alguns miren de fer fora l’últim reducte indígena. La societat eivissenca s’ha mobilitzat i es defensa. Jo navegar no, que em mareig molt, però he mirat les fotos i hi surten moltes cares que durant anys i anys no han protestat gaire, per dir-ho fluixet i fi, davant tantes destrosses que han desfet Eivissa en general i la seva badia en particular. Molts no han dit res fins que la mossegada de la bèstia ha estat a punt de clavar les dents a l’amarrador des Club. Tant de bo que guanyin i tant de bo que a partir d’ara s’incorporin al club del respecte, la restauració i la regeneració per fer una illa més habitable.

@joanribastur

Joan Ribas Tur | Economista, professor d’ESCI-UPF

Suscríbete para seguir leyendo